Els laboratoris del lepenisme

El Front Nacional ja ha arribat al poder en onze municipis francesos. D’aquests, set estan al sud-est del país, en terres occitanes, on ens desplacem per comprovar com tradueixen els seus principis polítics en mesures concretes. Viatgem a la França on ja governa l’extrema dreta.

***

L’alcalde de Besiers, Robert Ménard, ho té clar: els refugiats no són benvinguts. I així ho va fer saber als mateixos afectats. Acompanyat de policies visiblement armats i d’alguns seguidors, vestit amb la banda amb la bandera francesa, se’n va anar als pisos on aquests s’havien instal·lat. Va anar porta a porta repetint el mateix missatge: “És vostè sirià? No és benvingut a la meva ciutat”. Els va acusar de comportar-se de manera inapropiada. Tot va quedar enregistrat pel mateix equip de Ménard. Després va publicar el vídeo a la pàgina web de l’Ajuntament.

Sigue leyendo

Nonna Mayer: «El votant del Front Nacional no se sent defensat ni per la dreta ni per l’esquerra»

Nonna Mayer (Neuilly-sur-Seine,1948), professora a la SciencesPo de París i ex-directora del Centre Nacional d’Investigació Científica, fa dècades que estudia l’extrema dreta francesa. El millor antídot contra el Front Nacional, assegura, és “fer política”.

***

S’acostuma a comparar els fenòmens del Front Nacional i de Donald Trump…

—Donald Trump és més recent. En canvi, per entendre el fenomen del Front Nacional, cal viatjar fins a l’Europa de finals dels vuitanta. En aquell moment neixen tota una sèrie d’extremes dretes, diferents les unes de les altres, amb un denominador comú: la lluita primer contra la immigració i progressivament contra la Unió Europea i les elits. Quan va néixer el Front Nacional el 1972, l’enemic era el comunisme. Amb la caiguda del Mur de Berlín va passar a ser l’islam, encara que Marine Le Pen puntualitzi que és l’islamisme radical.

Sigue leyendo

Què fa que acabis votant pel Front Nacional?

L’electorat de l’extrema dreta ja va molt més enllà dels nostàlgics de l’Algèria francesa i del règim de Vichy. Només penetrant la capa de les classes populars s’explica el seu èxit. Aquests votants veuen la globalització i la immigració com una amenaça econòmica, política i cultural.

***

La Christine no dubta: “No sé què passa a Barcelona, però aquí ens estan envaint”. Per part de qui? “Els magrebins”, respon. Cap consideració serveix per fer-la canviar d’opinió. És una pensionista de 65 anys, de classe mitjana vinguda a menys. És de París però viu a Cannes. L’atemptat a la propera Niça va significar un abans i un després. Malgrat votar per la dreta republicana durant dècades, ara, després de l’afer Fillon, no descarta fer-ho per Marine Le Pen. “Tampoc no seria un drama com volen fer creure”.

Sigue leyendo

Marine Le Pen, tot de cara

Amb un perfil baix, sense fer massa soroll, la candidata del Front Nacional ja ha posat en marxa la seva campanya presidencial. Ara per ara, el curs dels esdeveniments en la política francesa li és favorable. Els problemes els tenen els altres, no ella.

***

Amb aquell optimisme de qui fa mesos que lidera les enquestes i de qui observa com els seus rivals passen les seves hores més baixes, Marine Le Pen va posar en marxa el passat 4 de febrer la seva campanya presidencial. En un gran míting a la ciutat de Lió, la candidata del Front Nacional va fer públic un programa electoral amb 144 compromisos. I va prometre dos referèndums: un per a inscriure la “prioritat nacional” en la Constitució en àmbits com l’ocupació i l’altre sobre la Unió Europea per a recuperar les sobiranies pressupotària, monetària, territorial i legislativa.

Sigue leyendo

Benoît Hamon: un candidat a l’esquerra per a unes eleccions a la dreta

L’exministre d’Educació francès, un dels anomenats ‘rebels’ del Partit Socialista, aconsegueix derrotar Manuel Valls i convertir-se en el candidat presidencial (oficial) de l’esquerra. A hores d’ara, però, les possibilitats d’arribar a l’Elisi són escasses.

***

A la terra de la gauche caviar, un altre terme ha fet fortuna: bo-bo (contracció de bourgeois-bohème, burgès-bohemi). Nascut a França fa segle i mig de la mà de Guy de Maupassant, no ha estat fins al segle XXI que se li ha intentat donar una descripció. El periodista nord-americà David Brooks, del New York Times, els va considerar l’any 2000 una evolució dels yuppies: una barreja de l’idealisme liberal dels anys 60 i l’individualisme dels anys 80. L’escriptor i periodista Pierre Merle ho va adaptar a la realitat francesa: persones adinerades, sovint parisenques, políticament correctes, de simpaties cap a l’esquerra ecologista, que sovint apel·len a icones com el Che Guevara o el Maig del 68. Una mica com la gauche divine barcelonina en el seu moment.

Sigue leyendo