Esquerra Republicana, del ‘sorpasso’ a la centralitat

Els republicans viuen un dels seus moments més dolços i tracten de situar-se en la centralitat política. En parlem amb dues de les cares més noves del partit, totes dues arribades des de fora de la formació: Gabriel Rufián i Ana Surra.

***

Gabriel Rufián, que quan estudiava a la universitat tenia el Che Guevara a la carpeta, sempre va dient que ell se sent molt proper a les idees de la CUP. Llavors, com és que va acabar sent el portaveu d’Esquerra Republicana a Madrid? “Quan estava a Súmate i l’ANC, vaig tenir contacte amb gent de tots els partits. Però a estic ERC principalment pequè em van oferir fer política amb un dels millors polítics que ha donat el país”, ens respon. I afegeix: “Si a qualsevol persona d’esquerres li diuen de fer política amb Joan Tardà, crec que pocs dirien que no”. Avui tots dos diputats fan tàndem al Congrés dels Diputats.

Sigue leyendo

Quan Bustos va deixar de ser l’amo

Només el ‘cas Mercuri’ va poder tombar Manuel Bustos, el totpoderós alcalde de Sabadell. Però fer caure setze anys de bustisme ja són figues d’un altre paner. Ens desplacem fins a la ciutat vallesana, on parlem amb els protagonistes del canvi polític, els seus opositors i els qui el fiscalitzen des de fora de l’Ajuntament.

***

Un noi de tan sols 14 anys va ser arrestat per la policia municipal. Segons va declarar, va estar retingut durant sis hores, no van avisar els seus pares i el van amenaçar. El motiu: haver enganxat un adhesiu amb el lema “Estil Bustos? No, gràcies” en el marc d’una campanya contra la gestió del govern municipal. Aquest era, efectivament, el famós estil de Manuel Bustos, l’estil del totpoderós alcalde que va regnar sobre la ciutat de Sabadell durant tretze anys.

Sigue leyendo

Xavier Domènech: «Si l’Estat està tancat, Catalunya està legitimada per traspassar l’ordenament jurídic»

El van fer ministre de la Plurinacionalitat d’un govern imaginari del PSOE amb Podem abans d’hora. Finalment, la cosa va quedar en no res. Però Xavier Domènech (Sabadell, 1974) ja té uns altres maldecaps. Ara és l’arquitecte del nou “subjecte polític” −partit− dels ‘comuns’ a Catalunya. Comença l’entrevista com l’acaba: rient. Probablement en té motius, en el seu “espai polític” i fora d’aquest.

***

Quan aquest historiador i professor universitari va ficar-se en política ara fa poc més d’un any, poc s’imaginava que avui estaria on està: liderant el procés de creació d’un nou partit polític. La seva missió és de fer confluir Barcelona en Comú, Podem, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida i Equo en una sola plataforma política preparada per competir electoralment contra l’“hegemonia conservadora”. Després de fer públic el seu manifest “Crida per guanyar un país en comú”, els comuns iniciaran aquest mes de gener el seu propi procés constituent.

—Diuen que estan creant un nou espai polític, un nou subjecte polític… Temen a la paraula partit?

—[Riu]. És una pregunta gairebé de semiòtica. És cert que no parlem de partit, però no és una decisió comunicativa. Al cap i a la fi, la fórmula jurídica serà la d’un partit polític. Però venim d’on venim i no volem reproduir rols tradicionals. Volem ser més aviat un moviment polític. En les confluències que hem protagonitzat ja hi ha hagut molt de moviment i poc de partit, malgrat haver-hi quatre partits dins.

Sigue leyendo

Gabriel Rufián: «Els ‘comuns’ no es posicionen mai, però demanen posicionament a tothom»

El diari ‘El País’ ja l’ha comparat amb Donald Trump, Marine Le Pen i Nigel Farage. El diputat Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) s’ho pren amb cert sentit de l’humor. Aquestes setmanes n’ha vist de tots colors. Ara comença la seva primera legislatura -no fallida- al capdavant d’Esquerra Republicana, la primera força de l’independentisme a Madrid. Ho fa amb una fixació: els ‘comuns’.

***


Segons revela El Español, en un reportatge sobre els seus orígens a Jaén, li he de dir Juanga.

-Sí. Ja és recurrent, això. Ho publiquen com si fos un gran secret, però no n’hi ha cap, de secret. Això li passa a qualsevol que tingui un nom compost, com en el meu cas Juan Gabriel.

Sigue leyendo