Raül Romeva: “El dret a decidir és majoritàriament inqüestionable a la UE”

Raül Romeva i Rueda (Madrid, 1971) és eurodiputat d’Iniciativa des de l’any 2004 i vice-president del grup parlamentari Verds-Aliança Lliure Europea. Una veu desacomplexada dins el seu partit i dins el Parlament Europeu, a qui no li tremola el pols a l’hora d’apostar per un estat propi

Vau enviar una carta a la Unió Europea denunciant una possible intervenció militar de Catalunya. Ho veieu com una amenaça real?

El que vaig fer va ser denunciar davant les institucions europees una sèrie d’amenaces. No vaig dir que me les cregués. Uns quants diputats vam donar a conèixer una situació, perquè és un moment delicat, de moltes susceptibilitats, i és molt important mantenir el debat en uns termes democràtics. També de discrepància, si es vol, però democràtica. Hi ha determinades declaracions, d’una banda i de l’altra, que no es poden acceptar. El que vam fer, doncs, és informar. No hi base per a creure en una intervenció militar, que vull considerar descartada, però no podem permetre que s’alimenti un discurs que obri aquesta possibilitat. Va ser una simple anècdota, una reflexió pública.

Sigue leyendo

La victoria más amarga de Nikolai Starostin

Nikolai Starostin

Fue en 1921 cuando Nikolai Petrovich Starostin, un joven moscovita de entonces 19 años, el mayor de cuatro hermanos de una familia relativamente acomodada, tras una vida profesional de futbolista -dentro de las posibilidades que ofrecía en el país este deporte fascista, burgués y lo que queráis añadirle-, pero también de jugador de hockey sobre hielo, decidió emprender una ambiciosa aventura: la creación del Círculo Deportivo de Moscú. Lo hizo junto a otros socios, como sus hermanos o Ivan Artemev. En esa misma década también se llamó, por los cambios de patrocinador, Pischeviki y Promkooperatsia. Finalmente, el año 1935 se quedó en Spartak de Moscú, idea de Starostin, en honor al famoso gladiador Espartaco, que encarnaba los valores que el fundador atribuía a su equipo.

Sigue leyendo

El pla B per la independència

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) proposa una declaració unilateral d’independència en cas que l’Estat espanyol impedeixi l’exercici del dret a decidir. La proposta hauria entrat al despatx del president Mas de la mà d’un informe de l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA).

“Una nació sense estat tendeix a organitzar-se en estat, n’ha de conquistar el dret, l’ha de fer perdurable”, va dir l’il·lustre poeta i novel·lista Salvador Espriu. Enguany que se celebra el centenari del seu aniversari, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha volgut aferrar-se a les seves paraules i sembla estar disposada a anar contra vent i marea per aconseguir l’estat català. “Tenim pressa, molta pressa”, que diria Heribert Barrera.

Sigue leyendo

Esbossos de la primera carlinada

El veterà il·lustrador Lluís Juste de Nin (Barcelona, 1945) publica ‘La guerra dels besavis’, novel·la gràfica que explica la primera guerra carlina. A partir de batalles molt cruels, però també d’històries d’amor, dibuixa una crònica acurada d’una època que va tornar a partir Catalunya en dos i d’on va néixer el catalanisme polític

Dues Catalunyes enfrontades per dos Borbons: la successora legítima Isabel II i el seu oncle i pretendent Carles Maria Isidre. El primer bàndol, el dels isabelins, defensava un règim liberal i moderat; el segon, a les mans dels carlins absolutistes i tradicionalistes, s’alçà sota el lema “Déu, Pàtria, Furs, Rei” en contra de la successió preestablerta per Ferran VII, que acabava de morir. Set anys de sang, suor i llàgrimes, entre el 1833 i el 1840, que van partir per la meitat la societat catalana i que s’expliquen en la novel·la gràfica La guerra dels besavis (Edicions de Ponent, 2013), del dibuixant i dissenyador de moda Lluís Juste de Nin.

Sigue leyendo

Laia Bonet: “Separar-me del que diu el programa en una votació, a mi em faria replantejar moltes coses”

Laia Bonet (Valls, 1972), jurista i membre de l’executiva del PSC, és una dona d’idees grises. No té cap sentit pejoratiu, simplement confessa que no es conforma amb el maniqueisme del blanc i el negre, sinó que sempre intenta buscar els grisos. Parla sempre amb optimisme, ja sigui sobre construir un Estat federal o per a encarar la crisi de la premsa. Busca els matisos però té clar que el PSC és el seu partit i que lluitarà per a construir una alternativa de govern progressista a Catalunya. No en té cap dubte. 

Creu que es va equivocar el PSC votant en contra de la declaració de sobirania al Parlament, veient com la setmana passada va votar-hi a favor al Congrés de Diputats?

Crec que es va equivocar al Parlament no buscant un major consens. Després de com es va enfocar aquella negociació, era clar que no acabaria bé. Probablement es va tendir més a buscar les diferències que els punts en comú. Jo hauria volgut que els que es van asseure en aquella taula actuessin d’una altra manera, inclòs el PSC.

Sigue leyendo