Barcelona, ciutat ‘cannabis-friendly’

La fira més gran d’Europa, el fòrum d’inversors més important del món, dos centenars d’associacions de fumadors, desenes de petites companyies, una clínica mèdica… La indústria relacionada amb el cànnabis tracta de fer-se un lloc a Barcelona. El creixent sector reclama una regulació clara que els protegeixi.

***

En el seu article de l’edició de desembre, Jaime Prats explica que, com és president d’un club cannàbic, té una petita plantació des de fa 12 anys. És en un lloc discret, amagat, i els veïns n’estan plenament informats. Però un addicte a la cocaïna, a canvi de 50 grams, els va delatar al seu camell. A les tres i mitja de la matinada, un grup d’homes va plantar-se a casa de Prats. Després de donar-li una pallissa, amenaçat amb un sabre i un bat de beisbol, van fer que els acompanyés al cultiu. Van acabar robant-li la furgoneta amb tota l’herba que hi va cabre.

Sigue leyendo

Benoît Hamon: un candidat a l’esquerra per a unes eleccions a la dreta

L’exministre d’Educació francès, un dels anomenats ‘rebels’ del Partit Socialista, aconsegueix derrotar Manuel Valls i convertir-se en el candidat presidencial (oficial) de l’esquerra. A hores d’ara, però, les possibilitats d’arribar a l’Elisi són escasses.

***

A la terra de la gauche caviar, un altre terme ha fet fortuna: bo-bo (contracció de bourgeois-bohème, burgès-bohemi). Nascut a França fa segle i mig de la mà de Guy de Maupassant, no ha estat fins al segle XXI que se li ha intentat donar una descripció. El periodista nord-americà David Brooks, del New York Times, els va considerar l’any 2000 una evolució dels yuppies: una barreja de l’idealisme liberal dels anys 60 i l’individualisme dels anys 80. L’escriptor i periodista Pierre Merle ho va adaptar a la realitat francesa: persones adinerades, sovint parisenques, políticament correctes, de simpaties cap a l’esquerra ecologista, que sovint apel·len a icones com el Che Guevara o el Maig del 68. Una mica com la gauche divine barcelonina en el seu moment.

Sigue leyendo

Le Pen contra Le Pen

Després de l’enfrontament entre el pare i la filla, entra en escena la néta, la petita de la dinastia. Des de fa uns quants mesos, la jove diputada Marion Maréchal-Le Pen, néta de Jean-Marie i neboda de Marine, està distanciant-se de la línia oficial del partit, dictada per la seva tia.

***

El Front Nacional ha funcionat, des del seu naixement, com una empresa familiar. Fins a tres generacions d’una mateixa dinastia han tingut cabuda en el gran partit de l’extrema dreta francesa. Però molt sovint, quan aquest negoci familiar és traspassat d’una generació a una altra −amb idees diferents fruit dels nous temps− sorgeixen els conflictes. I els Le Pen, en aquest cas, no són una excepció.

Sigue leyendo

Xavier Domènech: «Si l’Estat està tancat, Catalunya està legitimada per traspassar l’ordenament jurídic»

El van fer ministre de la Plurinacionalitat d’un govern imaginari del PSOE amb Podem abans d’hora. Finalment, la cosa va quedar en no res. Però Xavier Domènech (Sabadell, 1974) ja té uns altres maldecaps. Ara és l’arquitecte del nou “subjecte polític” −partit− dels ‘comuns’ a Catalunya. Comença l’entrevista com l’acaba: rient. Probablement en té motius, en el seu “espai polític” i fora d’aquest.

***

Quan aquest historiador i professor universitari va ficar-se en política ara fa poc més d’un any, poc s’imaginava que avui estaria on està: liderant el procés de creació d’un nou partit polític. La seva missió és de fer confluir Barcelona en Comú, Podem, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida i Equo en una sola plataforma política preparada per competir electoralment contra l’“hegemonia conservadora”. Després de fer públic el seu manifest “Crida per guanyar un país en comú”, els comuns iniciaran aquest mes de gener el seu propi procés constituent.

—Diuen que estan creant un nou espai polític, un nou subjecte polític… Temen a la paraula partit?

—[Riu]. És una pregunta gairebé de semiòtica. És cert que no parlem de partit, però no és una decisió comunicativa. Al cap i a la fi, la fórmula jurídica serà la d’un partit polític. Però venim d’on venim i no volem reproduir rols tradicionals. Volem ser més aviat un moviment polític. En les confluències que hem protagonitzat ja hi ha hagut molt de moviment i poc de partit, malgrat haver-hi quatre partits dins.

Sigue leyendo

No, no són el mateix

El 2016 ens ha deixat segurament una cosa igual de perillosa que el triomf i conquesta del poder de diverses forces reaccionàries. És l’actitud de molts dels qui s’ho han mirat, sovint forjadors de l’opinió pública. És aquesta equidistància -quan no un lamentable suport des de posicions presumptament revolucionàries- respecte dels moviments populistes que amenacen les democràcies liberals occidentals. En gran part una cosa ha permès l’altra. “Total, si són el mateix”, deien mentre picaven una moneda de vint-i-cinc pessetes contra la barra del bar. No, no són exactament el mateix.

Sigue leyendo