La cara fosca de Barcelona 92: la repressió de l’independentisme

(Reportatge publicat a ElNacional.cat: versió en castellà)

Entre pallissa i pallissa, van tenir la gentilesa de portar-li els dos esprais que necessita per a l’asma. Només hi havia un problema: abans els havien buidat expressament. Malgrat que no veia res, perquè tenia els ulls tapats amb una bena, ho sabia perquè havia sentit el soroll de com es buidaven.

Jaume Oliveras, primer regidor electe que va tenir la CUP, llavors era un simple militant de l’esquerra independentista, del Moviment de Defensa de la Terra (MDT). Sortia de la seu de la ronda de Sant Pere, a Barcelona, quan va ser detingut a punta de pistola l’1 de juliol del 1992 a les set de la tarda. Estaven organitzant les Marxes per la Independència. Amb motiu dels Jocs Olímpics volien reivindicar el dret d’autodeterminació de Catalunya. Va ser dins del cotxe en què l’havien ficat que van identificar-se: eren agents de la Guàrdia Civil. Sota la llei antiterrorista, estava acusat de pertànyer a Terra Lliure.

Entre cops, sempre amb els ulls tapats, van traslladar-lo a la caserna de Barcelona. Allà van començar els interrogatoris, amb els esprais buits. En diverses ocasions van amenaçar-lo de fer-li la “banyera”. De matinada va ser traslladat a Madrid, on va passar tres nits abans de declarar a l’Audiència Nacional i ingressar a la presó d’Alcalá-Meco. “Tot i que quan ho demanava em donaven els medicaments per a l’asma, de res va servir, perquè em van fer la ‘bossa’ unes quantes vegades”, relata Oliveras.

“Van estar a punt de fer-me la ‘banyera’, arribant fins i tot a tirar-me aigua per sobre”, continua l’avui alcalde per ERC del Masnou, al Maresme. També van amenaçar-lo d’aplicar-li elèctrodes. “Psicològicament vaig quedar destrossat. Em van amenaçar que, si no els deia el que volien que digués, em llançarien al port del Masnou fins a ofegar-me”, afegeix. Finalment, la Guàrdia Civil va aconseguir una declaració autoinculpatòria seva, que va ser una “autèntica farsa”, segons el mateix detingut.

Amb els Jocs Olímpics de Barcelona a les portes, hi havia molts nervis entre les autoritats espanyoles. Entre les autoritats polítiques, però també entre les autoritats judicials. És així com el 29 de juny va desencadenar-se la després anomenada Operació Garzón, dirigida pel jutge Baltasar Garzón. L’objectiu, almenys oficialment, era donar un cop a l’organització Terra Lliure, malgrat que ja havia anunciat que es dissolia. La banda terrorista, que va tenir més morts entre les seves pròpies files per accident que fora d’aquestes (una sola persona), ja estava en plena decadència.

Malgrat tot això, l’operació va ser duta a terme, en tres fases: la primera, entre el 29 de juny i el 14 de juliol del 1992; la segona, el 25 de setembre, després dels Jocs Olímpics, i la tercera, el 8 de desembre. Van ser detinguts membres de Terra Lliure, però les detencions van anar molt més enllà de l’organització. També van ser detinguts periodistes del diari El Punt i el setmanari El Temps i membres de l’MDT, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, ERC i el Partit Comunista de Catalunya. De fet, amb el temps, la majoria van acabar sent absolts o indultats. En total, 45 detinguts: sis al País Valencià i la resta, al Principat. L’objectiu era clar: l’incipient i residual moviment independentista que volia reivindicar-se en ocasió dels Jocs Olímpics. Molts dels detinguts, com Jaume Oliveras –que nega cap vincle amb Terra Lliure-, van denunciar haver estat torturats. Ningú no els va fer cas.

“Va ser un cop d’efecte abans de les Olimpíades per ‘posar ordre’ i que no hi hagués cap incident de cap tipus”, assegura Jaume Oliveras, que va passar dos anys a la presó. I afegeix: “Podíem ser crítics amb els Jocs, però no era una cosa oposada frontalment. Era una campanya on aprofitàvem per reivindicar el dret a l’autodeterminació, que aquests dies, 25 anys més tard, està plenament vigent”.

Tot un sistema d’encobriment

El mateix li va passar a Eduard López. La policia el va “segrestar”. A efectes de la seva família, del seu entorn, va ser així. Llavors era corresponsal del diari El Punt a Barcelona. Eren dos quarts de dotze de la nit, era a casa, i van trucar a l’intèrfon. Li van dir que una suposada “amiga de Vic” el volia veure i va baixar. El van ficar en un cotxe detingut sota la llei antiterrorista, acusat de pertànyer a Terra Lliure. Era un simple militant de l’MDT i col·laborava amb els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. De fet, va acabar sent absolt. Un cop arrestat, va entrar directament en règim d’incomunicació. Durant 48 hores ningú no en va saber res. “Es podien pensar que havia marxat a comprar tabac i no havia tornat”, diu López, que avui és vicesecretari general d’acció política d’ERC.

Primer el van dur a la caserna de la Guàrdia Civil de l’avinguda de Madrid, i després directament a la capital espanyola. També denuncia haver estat torturat. Durant tota la primera nit, a banda de rebre cops i puntades de peu, va ser obligat a estar-se dret, sense asseure’s. L’endemà van augmentar els cops, el van amenaçar de fer-li la “bossa”. També la “banyera” i ficar-li el cap en una tassa de vàter. Això va ser a Barcelona; a Madrid, encara va ser més violent. Fins i tot el van amenaçar d’aplicar-li electricitat si no “col·laborava”. En total van ser tres dies i mig que, 25 anys després, recorda perfectament.

El seu cas va acabar a l’Audiència Nacional, on va declarar davant del jutge Baltasar Garzón. D’allà va sortir al carrer amb llibertat condicional sota fiança. En una entrevista amb Jordi Évole el 2012, Garzón deia que “de les persones que van comparèixer davant meu, ni una sola, ni una sola, va denunciar tortures”. Eduard López el desmenteix: “En el moment en què vaig declarar, vaig dir que la meva declaració estava contaminada, perquè havia estat sotmès a tortures. El jutge Garzón en va prendre nota”. Altres detinguts relaten el mateix.

Sense anar més lluny, hi ha documents que corroboren aquesta versió. La periodista Sònia Bagudanch els va fer públics per primera vegada el 2013 en el seu llibre Et presento el jutge Garzón (Edicions Saldonar). Aquests documents són les declaracions que van fer deu dels detinguts al despatx de Garzón a l’Audiència Nacional. Aquestes declaracions, que inclouen les denúncies de les tortures patides, estan signats pels detinguts i pel mateix jutge. Garzón ho sabia, però mai no va obrir una diligència per investigar-ho.

Un dels documents firmats pel jutge Garzón als quals va tenir accés la periodista Sònia Bagudanch

Tots els detinguts van ser examinats per la metge forense de l’Audiència Nacional, Leonor Ladrón de Guevara, que va veure l’estat en el qual arribaven alguns detinguts. Malgrat això, no va reportar tortures. El seu informe seria després qüestionat pel Tribunal d’Estrasburg, que no el va considerar una investigació efectiva. “Em va fer una revisió i va comprovar que tenia una ferida al genoll. En va prendre nota, però no em va preguntar com s’havia produït la ferida”, recorda Eduard López.

La mare dels ous, segons López, és la llei antiterrorista, que és la que permet que es donin aquestes situacions, com han denunciat organitzacions com Amnistia Internacional. “La llei antiterrorista fa que els cossos de seguretat de l’Estat puguin tenir-te durant dies aïllat del món exterior”, assegura. I afegeix: “Tot l’entramat repressiu de l’Estat espanyol, des de l’Audiència Nacional fins a la llei antiterrorista, està pensat perquè el detingut no tingui drets. No tinc cap mena de dubte que la classe política espanyola sabia que la llei antiterrorista emparava la tortura. Una altra cosa és que no ho volgués mirar”.

Una premsa còmplice

A Oriol Malló primer van anar a buscar-lo a la redacció d’El Temps a Barcelona, on era coordinador de la secció de cultura. Quatre guàrdies civils, sense ordre judicial, van rebentar-ne la porta, però no van trobar-lo, perquè oficialment estava de vacances. En realitat era a casa de la mestra Maria Teresa Codina, entrevistant-la per a un projecte personal. En aquella casa va refugiar-se fins que, l’endemà, per consell de l’advocat August Gil Matamala, va presentar-se voluntàriament als Mossos d’Esquadra. “Quin error vaig cometre!”, diu Malló avui. “Molta gent després de mi va decidir que era millor anar-se’n a Perpinyà una temporada”.

El seu relat de les tortures patides és tan esgarrifós com el dels altres denunciants. Li van fer la “bossa”, va rebre cops i puntades de peu per tot el cos i van arribar a amenaçar-lo d’aplicar-li electroxocs (al penis, concretament). “Aquest va ser el punt que va desencadenar-me l’angoixa”, admet. En un moment de soledat, amb una grapa que tenia a la butxaca, va intentar tallar-se en va les venes i, quan va sentir que venien a buscar-lo, va empassar-se-la i va colpejar-se el cap contra la paret. L’objectiu era sortir d’allà com fos. Quan els agents van veure a la radiografia que no tenia res, va ser pitjor. “Ahora sí que te vas a enterar“, li van dir.

Malló militava al Moviment de Defensa de la Terra (MDT), del qual era una espècie de cap de premsa. L’acusaven per haver atracat una botiga de Santiveri l’any 88 (atracament que va cometre) en nom de Terra Lliure. Era el vincle que hi tenia. De fet, el 1989, quan va entrar a treballar a El Temps, ja havia deixat l’activisme polític. “No em pensava que em pogués passar”, assegura Malló, que afegeix: “Terra Lliure ja estava gairebé extingida. A més, jo era periodista, fins i tot havia guanyat un Premi Nacional de Periodisme, i ja estava desvinculat de tot allò. Els anys noranta eren una altra història”.

Malló creu que la premsa va ser una peça més de l’engranatge de l’Estat en l’Operació Garzón. Segons ell, el tractament mediàtic que va oferir El País, a excepció d’un article de Manuel Vázquez Montalbán, “va ser una vergonya”, i més tractant-se d’un diari progressista. El mateix pensa de La Vanguardia: “El Xavier Rius [llavors Javier Tejedor] escrivia uns articles a La Vanguardia que li venien directament dictats pel Luis Roldán. Li feia la feina bruta a la Guàrdia Civil. Va dedicar-se a inflar l’operació en fil directe amb la Guàrdia Civil. L’ordre era que a Espanya no es torturava”.

Eduard López també creu que una part de la premsa va ser còmplice. Si bé mitjans com El Punt i El Temps “ho van viure més de prop i van tenir una actitud molt valenta des del primer moment”, altres mitjans es van dedicar “a donar més ressò a la versió de l’aparell de l’Estat”. Posa com a exemples La Vanguardia, El Periódico i, sobretot, El País, “que va publicar un editorial que era una infàmia” (“Una operación necesaria“). Pel cantó positiu, López destaca el paper de Carles Puigdemont, llavors redactor d’El Punt a Girona, a qui considera un dels “artífexs intel·lectuals” de la campanya que va posar en marxa el diari.

La victòria d’Estrasburg

Alguns el qualificaven com l’advocat de les causes perdudes, però la veritat és que, almenys en aquest cas, va acabar guanyant. Juntament amb altres juristes com August Gil Matamala, l’advocat gironí Sebastià Salellas, mort el 2008, va encarregar-se de la defensa dels independentistes detinguts el 1992, molts dels quals van resultar absolts. Amb ell, el cas va acabar al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), a Estrasburg. Fins aquesta ciutat francesa va acompanyar-lo el seu fill Benet Salellas, també advocat i avui diputat de la CUP al Parlament. “El camí fins a Estrasburg va ser realment complex”, admet Salellas, que detalla com va anar.

L’advocat Sebastià Salellas valora la sentència d’Estrasburg acompanyat dels encausats

Les demandes inicials interposades van ser arxivades pel jutjat d’instrucció número 22 de Madrid, on hi havia la jutgessa Teresa Palacios, que anys més tard seria magistrada de l’Audiència Nacional. Van recórrer l’arxivament i el cas va acabar arribant a Estrasburg, però no va ser admès. Després del judici per l’acusació de terrorisme, com que la sentència demanava que hi hagués una investigació sobre les tortures denunciades, va reobrir-se la causa al jutjat d’instrucció número 22 de Madrid. Va haver-hi un nou arxivament, que va permetre refer el camí: Audiència de Madrid, Tribunal Constitucional i Estrasburg. Aquest cop sí: la causa va ser admesa. I va haver-hi sentència favorable.

El 18 de novembre del 2003 va tenir lloc la vista, a la qual va acudir Benet Salellas. I el 2 de novembre del 2004, es va fer pública la sentència, que condemnava l’Estat espanyol per violació de l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, per l’absència d’una investigació oficial “efectiva” de les denúncies de tortures per part de les autoritats espanyoles. També obligava a indemnitzar els 15 denunciants –entre ells, Jaume Oliveras i Eduard López- amb 8.000 euros cadascun per danys morals i  2.009 euros per despeses i costes. Gran part d’aquests diners va ser després destinat a organitzacions de lluita contra la tortura.

Benet Salellas admet que no esperaven que pogués acabar així. “Era la primera condemna a l’Estat espanyol, en aquell moment no hi havia un precedent”, afirma l’advocat i diputat. I afegeix: “Va ser una victòria perquè va establir una argumentació jurídica que nosaltres hem utilitzat després moltes vegades en altres procediments. És evident que la impunitat dels subjectes concrets torturadors s’ha mantingut, però la impunitat del sistema va quedar esquerdada”.

La condemna arran de les tortures denunciades pels independentistes en l’Operació Garzón va suposar, efectivament, la primera condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans contra l’Estat espanyol per no investigar les denúncies de tortures. Després vindrien set condemnes més del mateix tribunal per casos de ciutadans d’Euskal Herria, on la tortura va arribar a ser sistemàtica. Altres organismes internacionals, com el Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides, o organitzacions no governamentals, com Amnistia Internacional, també han posat el focus reiteradament en l’Estat espanyol pels casos de tortura i el sistema d’incomunicació previst a la llei antiterrorista.

Què hi havia darrere de l’operació?

Quin objectiu hi havia realment darrere d’aquella operació contra l’independentisme, que anava molt més enllà de Terra Lliure? “La nostra idea era visibilitzar la nostra demanda, en el marc dels Jocs Olímpics, perquè Barcelona era aquells dies un punt d’atracció mundial”, assegura Jaume Oliveras. “Calia silenciar qualsevol reivindicació independentista, i per això el que va passar amb nosaltres”, afegeix l’alcalde del Masnou.

Oriol Malló hi veu un objectiu estrictament propagandístic. “Necessitaven una operació per demostrar l’eficàcia dels cossos policials abans dels Jocs”, afirma el periodista, que avui viu a Mèxic. “Un cas com aquest, per a ells, era innocu: tenia un efecte propagandístic i demostraven poder, amb 4.000 agents de policia desplegats per tota la ciutat. També era important fer creure als mitjans internacionals que controlaven la situació”.

En la mateixa línia, Eduard López creu que era una simple demostració de poder de l’Estat espanyol. “L’independentisme d’aquells anys no representava un perill a nivell de seguretat pels Jocs Olímpics”, defensa López, que afegeix: “No se sosté per enlloc l’amenaça en la Barcelona i la Catalunya d’aquell moment. Allò va ser una demostració de força de l’Estat”.

Benet Salellas destaca les ganes de protagonisme del jutge Baltasar Garzón. “Garzón bàsicament és un egòlatra i s’ha apuntat a cada moment a la lluita que més li ha convingut: el narcotràfic, l’esquerra abertzale, la jurisdicció universal…”, diu l’advocat, que admet les seves contradiccions davant la figura del magistrat. “Al mateix temps que perseguia Pinochet també perseguia l’esquerra independentista menystenint els drets humans”.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*