Els laboratoris del lepenisme

El Front Nacional ja ha arribat al poder en onze municipis francesos. D’aquests, set estan al sud-est del país, en terres occitanes, on ens desplacem per comprovar com tradueixen els seus principis polítics en mesures concretes. Viatgem a la França on ja governa l’extrema dreta.

***

L’alcalde de Besiers, Robert Ménard, ho té clar: els refugiats no són benvinguts. I així ho va fer saber als mateixos afectats. Acompanyat de policies visiblement armats i d’alguns seguidors, vestit amb la banda amb la bandera francesa, se’n va anar als pisos on aquests s’havien instal·lat. Va anar porta a porta repetint el mateix missatge: “És vostè sirià? No és benvingut a la meva ciutat”. Els va acusar de comportar-se de manera inapropiada. Tot va quedar enregistrat pel mateix equip de Ménard. Després va publicar el vídeo a la pàgina web de l’Ajuntament.

De la lluita contra l’acollida de refugiats, Ménard n’ha fet una bandera. El passat octubre va omplir la ciutat de grans cartells per denunciar que li volien “imposar” 40 sol·licitants d’asil. Als cartells, s’hi veia una munió de refugiats i s’hi podia llegir: “L’Estat ens els imposa. Ja estan arribant… Els immigrants a la nostra ciutat!”. També va fer que el consell municipal de Besiers aprovés aquell mateix mes un projecte de referèndum sobre l’acollida de refugiats.

Que Besiers hagi estat forjada per diverses onades de refugiats, com la dels republicans espanyols que fugien del feixisme o la dels belgues que escapaven de les dues guerres mundials, és una dada irrellevant per a ell.

Juntament amb quatre periodistes europeus més, ens rep al seu despatx d’alcalde. A diferència d’altres alcaldes d’extrema dreta, que no han fet cas de les nostres peticions, ell està encantat d’atendre els mitjans. De fet, és periodista. Ell mateix va fundar Reporters Sense Fronteres l’any 1985. Potser per això es pren tantes llicències per criticar els seus col·legues de professió. Abans de sortir del seu despatx, però, ja hi ha publicada una imatge a les seves xarxes socials presumint de la trobada amb la premsa europea. Respon totes les preguntes, amb indubtable habilitat comunicativa.

Per exemple, aquesta: No és exagerat fer tant soroll per 40 refugiats més en una ciutat de 75.000 habitants amb dos centres d’acollida? Ell no ho veu així: “És que és la gota que fa vessar el got. Voleu que anem a visitar els barris? Voleu que anem a determinades mesquites? Voleu veure com celebren la nit dels atemptats i criden ‘Allah Akbar’ a la policia? Que donin gràcies que no els trenquen la cara. Bé, això no cal que ho escriviu”.

El seu referèndum, finalment, ha estat aturat per un tribunal administratiu de Montpeller, que l’ha considerat il·legal i fora de les seves competències. Robert Ménard respon amb un al·legat polític, apel·lant a la democràcia. “Diuen que ells són els demòcrates i que jo no ho sóc, però jo vull donar la veu al poble i ells ho impedeixen”, critica l’alcalde, que es pregunta: “Quina mena de democràcia és aquesta?”.

Ménard, que ha arribat a defensar que “ser francès és ser europeu, blanc i catòlic”, simpatitza amb la teoria del “Gran Reemplaçament”: la població “francesa” és progressivament substituïda per la musulmana. Per això mateix té oberta una causa judicial per un presumpte delicte d’odi. Concretament, per una piulada amb motiu del retorn a les aules: “#rentrée: la prova més cridanera del #GranReemplaçament. N’hi ha prou mirant antigues fotos de classe…”. De fet, ens replica que el fet que dos terços dels nens a les seves escoles públiques siguin musulmans és una “catàstrofe per a ells” i una “condemna al fracàs escolar”. Com ha aconseguit aquest percentatge si les estadístiques ètniques estan prohibides a França? Comptant-los a partir del seu nom de pila.

Tot i haver fet de la crispació xenòfoba una bandera, ell diu que no és racista. Li traslladem el descontentament dels membres de la comunitat musulmana. Salta immediatament: “Què us permet dir això? Però si voten per mi! Si no, no hauria guanyat. No podeu confondre quatre portaveus de mesquites i associacions musulmanes amb el punt de vista de tota la comunitat”.

Des que ha arribat al poder, ha instaurat un toc de queda a partir de les onze de la nit per als menors de 13 anys. També ha prohibit estendre la bugada a les finestres (“no som a Nàpols”), posar antenes parabòliques en les façanes i escopir al carrer. Va crear la garde biterroise (guàrdia besierenca), que l’oposició va considerar una espècie de milícia. Tombada després per la justícia, era un grup de voluntaris que patrullava els carrers de la ciutat, argumentant que l’Estat no protegia prou els francesos.

Ell no casa homosexuals (“no perquè sigui homòfob, sinó perquè faig una defensa antropològica de la família”). L’última ocurrència ha estat regalar tests antidroga als pares de la ciutat. Servint-se del seu currículum de periodista, ha transformat la revista municipal, el Journal de Béziers, en el seu braç propagandístic.

Besiers, al Llenguadoc, és la ciutat més gran governada pel Front Nacional. Amb els seus 75.000 habitants, és la cinquena ciutat més pobra de França. Ménard no és directament frontista, però la seva candidatura tenia el suport del partit de Marine Le Pen, que forma part de la majoria de govern. És un dels onze municipis francesos que el març de 2014 van caure en mans de l’FN. D’aquests onze, set estan al sud-est mediterrani, en terres occitanes: Besiers i Bèaucaire (15.000 habitants), a la regió de Llenguadoc-Rosselló; i Frejús (52.000), Lo Pontet (17.000), Cogolin (11.000), Lo Luc (8.500) i el setè sector de Marsella (150.000), a Provença-Alps-Costa Blava (PACA).

A més a més, n’hi ha tres més, al departament de Valclusa, en mans de la Lliga del Sud (en homenatge a la Lega Nord italiana). És una escissió local del Front Nacional, fundada per Jacques Bompard, alcalde d’Aurenja, una ciutat de 30.000 habitants. Cal sumar-hi Bolena (13.000), dirigida per Marie-Claude Bompard, esposa de Jacques Bompard, i Piolenc (5.000). Les idees són les mateixes, però amb un toc més regionalista.
No és casualitat que la majoria de municipis se situïn en el sud mediterrani, i més concretament a la regió de Provença-Alps-Costa Blava. Per diverses raons, és el principal feu del Front Nacional. Segons Gilles Ivaldi, professor de la Universitat de Niça Sophia Antipolis, la regió de PACA reuneix totes les condicions per ser un dels feus del Front Nacional.

Per una banda, és una de les regions franceses amb més atur, més pobresa, més immigració i, en ciutats com Marsella, sovint també més inseguretat. Per l’altra, ha estat una regió marcada per l’arribada de pied-noirs, de repatriats de l’Algèria francesa, que acostumen a votar per l’extrema dreta. “Econòmicament, sociològicament i culturalment, és una regió que té tots els atributs del Front Nacional”, conclou l’investigador. PACA sempre ha votat més a la dreta que la mitjana del país.

L’arribada al poder d’aquests alcaldes va ser relativament fàcil. Gairebé sempre es donen els mateixos ingredients: un fort rebuig a un alcalde que ha estat durant molt de temps en el poder i ha deixat un balanç qüestionable. “Quan les institucions públiques no són capaces d’organitzar resistència econòmica i social a la crisi, és aquí en aquest terreny on prospera l’extrema dreta”, adverteix Cyril Hennion, president de la Unió Ciutadana Humanista Jean Moulin de Besiers.

Un altre factor ha estat clau: el quinquenni d’Hollande, que ha frustrat moltes esperances i generat molts decebuts. Així ho lamenta l’ex-alcalde socialista del setè sector de Marsella, Garo Hovsepian, que va veure com el Front Nacional li robava l’alcaldia de sector: “A nivell municipal també hem pagat molt les polítiques del govern d’Hollande. Hi ha un descontentament generalitzat, i així m’ho transmeten persones que sempre havien votat per mi i ho han deixat de fet”.

A partir d’aquí, n’hi ha prou que els candidats del Front Nacional posin en pràctica una política de proximitat, porta a porta, com van fer i fan en tots aquests territoris. Sovint ni tan sols importa que siguin uns paracaigudistes enviats al municipi des de París, com passa en algunes ocasions.

No cal que ho faci la premsa: el mateix Ménard parla de la seva ciutat, Besiers, com un laboratori. Concretament, “el laboratori d’una dreta diferent”. I es justifica: “Un laboratori vol dir atenció als pobres com ningú, vol dir reconciliar-se amb el poble que l’esquerra ha oblidat, vol dir reconciliar-se amb la idea de nació que la dreta ha oblidat”. Però què hi fa realment l’extrema dreta, en els seus laboratoris?

“El de Robert Ménard a Besiers és realment un cas a banda, on hi ha una política molt ideològica amb una estratègia comunicativa molt forta”, admet Olivier Faye, periodista de Le Monde especialitzat en l’extrema dreta. “La consigna de Marine Le Pen als diversos alcaldes del Front Nacional va ser que no fessin massa soroll, que fossin vitrines per ajudar-la a guanyar les presidencials del 2017, que evitessin tot tipus de relliscades, que no prenguessin riscos, que evitessin els conflictes”, afegeix. No sempre se n’han sortit.

Robert Ménard

Robert Ménard al seu despatx d’alcalde / Nicolas Tomás

Els fantasmes de la immigració i la inseguretat

Un element en comú de totes aquestes ciutats és la crispació xenòfoba. Seguint el llibre d’estil de Robert Ménard, l’alcalde de Cogolin, Marc-Etienne Lansade, va publicar un vídeo a Facebook amb el títol “Una bona notícia per a Cogolin i el Golf de Saint-Tropez: els ‘roms’ [gitanos romanesos] expulsats de la nostra ciutat”. Lansade va desplaçar-se fins a un campament de roms que estaven destruint. “Afortunadament ja no farà més pudor”, es felicitava. És el mateix alcalde que va prohibir un espectacle de dansa oriental a la seva ciutat argumentant que “estem a Provença, no a l’Orient”.

Francis José-María, president de l’associació Plaça Pública de Cogolin, recorda que Lansade, per als nous pisos de protecció oficial, va prometre aplicar el que el Front Nacional anomena “prioritat nacional”: que els “francesos” passin per davant dels estrangers. Això seria inconstitucional (justament Marine Le Pen vol inscriure-ho en la Constitució). L’activista municipal recorda que, per sort o per desgràcia, tampoc no s’han construït nous habitatges de protecció oficial.

L’alcalde de Bèaucaire, Julien Sánchez, va acabar als tribunals després de ser denunciat per sis comerciants musulmans, que l’acusaven de discriminació. El detonant: que Sánchez va decretar el 16 i 17 de juliol del 2015, coincidint amb l’inici del ramadà, la prohibició d’obrir determinats comerços en determinats carrers més tard de les onze de la nit. L’alcalde va ser absolt. “Ell es va felicitar, però el tribunal correccional va dir que els decrets eren il·legals, encara que no hi trobés discriminació”, afirma Laure Cordelet, presidenta de Reagrupament Ciutadà de Bèaucaire.

Les mesquites són un clàssic del manual del polític municipal xenòfob. Des que va arribar al poder a Frejús, l’alcalde i senador David Rachline, avui també director de la campanya de Marine Le Pen, ha tingut una obsessió: fer tancar la mesquita. Ho va aconseguir per decret, però, després d’un llarg estira-i-arronsa, la justícia va obligar-lo a permetre’n l’obertura. Immediatament va convocar a través de les xarxes socials els seus seguidors: “No a l’obertura de la mesquita, permesa per l’UMP, sostinguda per l’esquerra i autoritzada per una justícia complaent”. Va prometre un referèndum. El cas continua en els tribunals, per irregularitats durant la seva construcció. La voluntat de Rachline és enderrocar-la.

Stéphane Ravier, l’alcalde del setè sector de Marsella −amb unes competències més limitades que l’alcalde de tota la ciutat−, va prohibir als agents municipals “l’ús d’una altra llengua que no sigui el francès”. La prohibició, la justificava en el segon article de la Constitució: “La llengua de la República és el francès”.

El racisme també s’ha instaurat socialment. “Havia anat a una fruiteria en un barri popular de Besiers i va entrar un home dient als immigrants que estaven comprant que, ara que havia guanyat Robert Ménard, ja podien fer les maletes i fotre el camp”, recorda Cyril Hennion, que treballa colze a colze amb SOS Racisme. “La impunitat del discurs racista s’ha instaurat”, lamenta.

La Fatima (nom fictici), jove musulmana que viu a Cogolin, porta mocador al cap. Diu que el porta perquè vol però ha pensat treure-se’l, com ja han fet algunes conegudes seves després dels atemptats gihadistes. “Hem arribat a un punt que, pel fet de portar mocador, gairebé tothom et mira malament”, explica. I lamenta: “L’arribada del Front Nacional tampoc no ha ajudat, més aviat tot el contrari. Ens sentim més estigmatitzades”.

Justament a Cogolin, Marc-Etienne Lansade va arribar a l’alcaldia agitant el fantasma de la inseguretat, associada òbviament a la immigració. “Va fer-se escollir agitant fantasmes: la por i la inseguretat creades pels estrangers, pels magrebins”, denuncia Francis José-María, de Plaça Pública de Cogolin. “Quan va arribar aquí, ni tan sols coneixia Cogolin: el van enviar des de París. Deia que a Cogolin hi havia un toc de queda, que hi havia tanta inseguretat que no es podia sortir al carrer”, afegeix. Era cert, això? “No, però hi ha coses que la gent vol escoltar i llavors ve algú i les diu”.

A Besiers, Robert Ménard també ha apostat fort per la carta de la seguretat. A més de la garde biterroise, en una altra ocasió va omplir la ciutat amb uns cartells on apareixia una pistola (amb l’escut francès). “A partir d’ara, la policia municipal té una nova amiga”, s’hi podia llegir. Els efectius de la policia municipal s’han augmentat en un 50%. Els comerciants diuen que se senten més segurs que abans.

Sense anar més lluny, almenys sis de les onze ciutats governades pel Front Nacional han augmentat les seves respectives plantilles policials. És el cas de Fréjus, on s’ha creat una brigada d’intervenció ràpida. S’ha reforçat sobretot en els torns de nit. Com diu Julien Sánchez, alcalde de Bèaucaire, “treballen de nit, a les mateixes hores que la delinqüència”.

‘Besiers ajuda els cristians d’Orient’, deien els cartells que omplien tota la ciutat quan la vam visitar (Nicolas Tomás)

Gestió dispar i pràctiques dubtoses

Olivier Faye, periodista de Le Monde, menciona Cogolin com un dels casos més preocupants pel que fa a la gestió econòmica. L’any passat, dos consellers municipals del Front Nacional van passar-se a l’oposició i van denunciar les “derives financeres” de l’alcalde Marc-Étienne Lansade. Els dos dissidents denuncien que el municipi de 13.000 habitants ha contret 11 milions de deute en tres anys, però que no s’han invertit en la “infraestructura necessària”, sinó en “assumptes personals”. Lansade, que abans havia estat en el negoci immobiliari, tracta de resoldre els desajustaments venent patrimoni públic.

Les gestions econòmiques i pressupostàries de les ciutats governades pel Front Nacional són realment molt dispars. Una de les principals promeses era la d’abaixar els impostos municipals. En alguns llocs, com Besiers, ho han fet. En d’altres, com Frejús, no. Així ho denuncia Elsa di Meo, secretària nacional del Partit Socialista i líder de l’oposició en aquesta ciutat: “Va prometre que abaixaria els impostos i no ho ha fet, tot i que va dient a la premsa que sí que ho ha fet. També va dient que ha desendeutat el municipi, però en realitat el que ha fet és ajornar els deutes i vendre patrimoni públic”.

Una denúncia es repeteix en tots aquests municipis: sota governs frontistes, el teixit associatiu ho passa malament. Alguns alcaldes, directament, han retallat el capítol de les subvencions, com a Fréjus, on en el primer any aquesta partida pressupostària ja va baixar un 25%. D’altres, en canvi, prefereixen jugar amb aquestes subvencions per tenir-les sota el seu control, denuncien algunes organitzacions de vigilància ciutadana. “David Rachline ha volgut posar totes les associacions, fins i tot les esportives i culturals, al seu servei”, critica Elsa di Meo.

Malgrat que sovint el Front Nacional dóna lliçons d’ètica als partits tradicionals, més d’un alcalde va apujar-se el sou així que va arribar al nou despatx. A Lo Pontet, després de ser escollit, el nou govern va apujar el sou de l’alcalde de 2.470 a 3.227 euros, un 44%. A Lo Luc, la remuneració de l’alcalde i els seus adjunts va augmentar un 15%. A Cogolin, l’alcalde s’ha afegit unes dietes per representació de 1.250 euros mensuals, que suposa un increment salarial del 14,72%. L’únic que se l’ha abaixat és Robert Ménard a Besiers, però continua cobrant més de 5.000 euros.

Pràctiques com el nepotisme de Stéphane Ravier al setè sector de Marsella, que ha contractat el seu propi fill –per fer una feina real, no fictícia–, també recorden les que el Front Nacional critica dels partits tradicionals. També, com ha denunciat la premsa francesa, quan tot un seguit d’empreses properes a l’extrema dreta s’ha acabat beneficiant de contractes públics amb aquests ajuntaments. Per a aquestes societats, les alcaldies frontistes són un bon negoci.

Les banderes europees han estat retirades de la majoria dels ajuntaments / Nicolas Tomás

La simbologia i els valors de la República

Robert Ménard, nascut a Oran (llavors Algèria francesa), no amaga la influència que ha tingut el fet de ser pied-noir en la seva manera de pensar i actuar. “Un no surt mai de la seva infantesa. Està forjat per això. Influeix en tot: en la manera de ser, en les amistats, en el que t’agrada o no, en el vocabulari…”. De fet, l’extrema dreta francesa contemporània no s’entén sense la nostàlgia de l’Algèria francesa.

Aquesta Algèria francesa també és present en la seva gestió municipal. El març del 2015, Ménard va canviar el nom del carrer 19 de març de 1962, que commemorava el final de la guerra d’Algèria, pel del comandant Hélie Denoix de Saint Marc, un militar que va participar en el putsch dels generals del 1961, l’intent de cop d’Estat que anava contra la política gaullista d’abandonament d’Algèria. L’alcalde de Bèaucaire, Julien Sánchez, també va canviar de nom el carrer 19 de març de 1962, que va passar a dir-se 5 de juliol de 1962, en referència a la massacre d’Oran, que va deixar centenars d’europeus i musulmans morts.

Sense abandonar el terreny de l’imaginari simbòlic, Sánchez també va decidir batejar un altre carrer −que no tenia nom− com a rue du Brexit. “Volíem retre homenatge a l’elecció del poble britànic que ha votat a favor d’una sortida de la Unió Europea l’estiu passat”, explicava la jove promesa del Front Nacional. L’oposició ho va considerar “una provocació més”. Malgrat tot, és un carrer situat en un polígon industrial allunyat del centre històric i, de fet, és una via circular, que comença i acaba a la mateixa carretera. No porta enlloc. La metàfora és involuntària.

Un dels valors de la República, com és el de la laïcitat, ha estat fortament qüestionat, malgrat que sovint el Front Nacional el reivindica com a arma contra l’islamisme. A Bèaucaire, Julien Sánchez va instal·lar a l’ajuntament un pessebre per Nadal, que va ser denunciat sense èxit per la Lliga de Drets Humans. A Besiers, a més de col·locar el pessebre, Robert Ménard també va decidir celebrar una missa durant l’obertura de la Féria, un dels esdeveniments més importants de l’estiu a la regió. Aquesta decisió va despertar les reserves fins i tot del pare Luc Jourdan, arxiprest de la catedral Saint-Nazaire, vicari episcopal de Besiers.

Rue du Brexit, a Bèaucaire / Nicolas Tomás

Problemes judicials i interns

L’alcalde de Bèaucaire, Julien Sánchez, va ser absolt en el cas de la denúncia dels sis comerciants musulmans, però en un altre cas sí que va ser condemnat. El tribunal correccional de Nimes va condemnar-lo a 1.500 euros de multa per haver insultat uns sindicalistes de la CGT, professors d’un institut del municipi. Els denunciants van negar-se a saludar Sánchez quan va visitar el centre escolar. Ell va emetre un comunicat denunciant “alguns sindicalistes sense educació, privilegiats, amargs i sectaris, el comportament dels quals és comparable a l’escòria”. La seva reacció en sortir del tribunal: “Em poden condemnar, instal·lar una guillotina davant del palau de justícia, però jo continuaré dient el que he de dir”.

Qui també va ser condemnat va ser Philippe Vardon, conseller regional del Front Nacional a PACA i president de Nissa Rebela, un moviment d’extrema dreta identitària. El tribunal correccional de Draguinhan li va imposar una pena de sis mesos de presó per una baralla durant la nit electoral del 30 de març a Frejús, amb motiu de la segona volta de les municipals. La baralla va ser entre el líder identitari de Niça, que ja era conseller regional del Front Nacional, i tres joves magrebins, als qui Vardon hauria propinat insults racistes.

El cas més greu a nivell local, però, va tenir lloc a Hayange, al nord del país, a prop de la frontera amb Luxemburg. El seu alcalde, Fabien Engelmann, va ser condemnat el desembre del 2014 a un any d’inhabilitació. El motiu va ser les irregularitats detectades en els seus comptes de campanya. Ara Engelmann torna a ser investigat perquè hi ha sospites de favoritisme en l’adjudicació del contracte públic per a substituir les fotocopiadores a les escoles de la ciutat.

Els problemes també són interns. A Cogolin, l’alcalde Marc-Etienne Lansade ja ha vist com deu membres de la majoria governamental dimitien, per la seva gestió i els seus projectes faraònics sense suport pressupostari. Amb dues dimissions més, el govern podria dissoldre’s i anar a noves eleccions. L’alcalde del setè sector de Marsella, Stéphane Ravier, també ha perdut set regidors, que l’acusen de “pràctiques autocràtiques”. També l’ha abandonat gran part de l’equip tènic de l’alcaldia.

A Lo Luc, en els tres anys que han passat des de les eleccions municipals, han tingut tres alcaldes del Front Nacional. El primer, Philippe de La Grange, va plegar el febrer del 2015 per raons mèdiques. La seva successora, Patricia Zirilli, va dimitir el març del 2016. Segons el partit, també per salut. Però ella ho desmenteix: “Dimiteixo per culpa de les pressions d’un equip que em retreu ‘no ser prou Front Nacional’”. De moment, el tercer alcalde, Pascal Verrelle, continua en el càrrec.

La difícil fiscalització

“Com a regla general, l’oposició és molt feble”, assegura Olivier Faye. El periodista de Le Monde explica en aquest sentit: “Les victòries del Front Nacional són en part per la dispersió i divisió de l’oposició, que l’FN aprofita. Per ara, les oposicions tenen problemes a l’hora d’organitzar-se i trobar una resposta eficaç al Front Nacional”. Això en l’àmbit dels partits polítics. En l’àmbit associatiu és una altra història.

Mentre en un racó de Lió el passat 4 d’octubre Marine Le Pen presentava oficialment la seva campanya “En nom del poble”, en un altre racó de la ciutat es presentava la campanya “L’FN contra el poble”. La Unió d’Estudiants Jueus de França (UEJF), SOS Racisme i la Coordinació Nacional de Col·lectius Ciutadans (CNCC) volien mostrar el “verdader rostre” del Front Nacional. La CNCC agrupa totes les associacions ciutadanes que fiscalitzen els governs municipals frontistes, que no els posen la feina fàcil.

“Sabem que en qualsevol moment podem ser atacats des del punt de vista personal amb els béns públics”, admet Cyril Hennon, de la Unió Ciutadana Humanista Jean Moulin de Besiers. I denuncia: “En el Journal de Beziers, editat per l’Ajuntament, hi ha hagut atacs concrets contra militants d’associacions com SOS Racisme”. Francis José-María, de Plaça Pública de Cogolin, denuncia les tàctiques que fa servir l’alcalde contra ells: “Ens demanda als tribunals per fer-nos gastar diners en advocats i tractar d’evitar que fem la nostra feina de fiscalització”.

Elsa di Meo, que també està al capdavant del Fòrum Republicà de Frejús, denuncia com han fet circular tota mena de rumors sobre ella. “Per exemple, de mi anaven dient que trauria els meus fills de l’escola pública si l’FN guanyava. Aquesta eventual exposició sí que fa reflexionar molta gent abans de plantar cara”, lamenta. Laure Cordelet, de Reagrupament Ciutadà de Bèaucaire, haurà de passar per un tribunal el 28 de març acusada de difamació, per haver qüestionat el funcionament de la policia municipal.

La premsa no ho té millor. Els mitjans nacionals, amb l’excepció del Besiers del periodista Ménard, sovint estan vetats. La premsa regional, que durant els anys noranta va ser un contrapoder als primers ajuntaments frontistes, també té dificultats a l’hora de fer la seva feina. La periodista Marine Turchi −que ha arribat a estar amenaçada de mort per una persona propera a Marine Le Pen− s’hi endinsava en un reportatge a Mediapart.

“Si bé les relacions en diverses ciutat s’han relaxat, en les administrades per les figures del partit, la cohabitació és difícil”, explicava Turchi. I afegia: “Les relacions es van degradar després de les primeres dificultats dels alcaldes: mitjans boicotejats, periodistes atacats personalment i de vegades batalles judicials. Alguns alcaldes han optat per una ‘comunicació directa’ amb els seus propis ‘mitjans”. És el cas del Journal de Béziers.

En primer pla, d’esquerra a dreta, el dirigent identitari Philippe Vardon, la candidata presidencial del Front Nacional Marine Le Pen, el conseller regional a PACA Olivier Bettati i l’alcalde de Fréjus David Rachline, durant una visita al passeig dels Anglesos de Niça el passat febrer / Efe

En perspectiva nacional

Malgrat tot, Marine Le Pen pot presumir dels seus alcaldes. Segons una enquesta de l’institut Ifop, un any després de les eleccions municipals, el 73% dels habitants de les ciutats governades pel Front Nacional estaven “satisfets” del seu alcalde, malgrat que el 58% els consideraven “sectaris”.

Els alcaldes del Front Nacional són els únics que han tocat poder. Això els converteix en grans actius per al partit ultranacionalista, que els fa servir com cal. El senador i alcalde de Frejús David Rachline, de 28 anys, és també, des del passat setembre, el director de la campanya de Marine Le Pen. L’alcalde del setè sector de Marsella, Stéphane Ravier, de 47 anys, també és senador de la República i participa en molts actes al territori. El Front Nacional ha celebrat el 2014 i el 2016 la seva universitat d’estiu a Frejús. El 2013 i el 2015 va ser a Marsella.

“És important recordar que a les ciutats governades pel Front Nacional hi ha una política que, primer de tot, està al servei de l’estratègia de Marine Le Pen”, assegura Elsa di Meo, qui també és portaveu de Manuel Valls. I afegeix: “Et poso un exemple: quan David Rachline ha parlat molt de les mesquites ha coincidit amb moments en els quals Marine Le Pen enduria els seus discursos contra l’islam”.

El de Robert Ménard a Besiers sempre és un cas a part. La seva missió, afirma, és la de refundar la nova dreta francesa, la dreta alternativa, l’alt-right. De fet, ha acollit un congrés a la seva ciutat en aquesta línia, buscant la recomposició de la dreta. El seu diagnòstic és que l’esquerra ha abandonat el poble i la dreta, la nació. “Avui vull batre l’esquerra, però també aquesta dreta que no és ben bé dreta, sinó una altra cosa”, assegura Ménard. El seu somni és “un gran partit conservador que vagi des de la dreta d’Els Republicans a una bona part del Front Nacional”.

Aquest antic trotskista, que avui no amaga la seva simpatia per Donald Trump, parla en termes revolucionaris. “No és retòrica, ho penso de veritat: Besiers i França necessiten una revolució, en el bon sentit de la paraula”, defensa Ménard. I es mostra molt optimista: “Avui la possibilitat que Marine Le Pen sigui escollida cap de l’Estat no la descarta ningú. Això és el que ha canviat. Avui ja res no pot ser exclòs. Hi ha una revolució en marxa. El Vell Món està perdent, l’estem fent fora”.

 

Reportatge publicat a la revista EL TEMPS

One thought on “Els laboratoris del lepenisme

Comments are closed.