Laia Bonet: “Separar-me del que diu el programa en una votació, a mi em faria replantejar moltes coses”

Laia Bonet (Valls, 1972), jurista i membre de l’executiva del PSC, és una dona d’idees grises. No té cap sentit pejoratiu, simplement confessa que no es conforma amb el maniqueisme del blanc i el negre, sinó que sempre intenta buscar els grisos. Parla sempre amb optimisme, ja sigui sobre construir un Estat federal o per a encarar la crisi de la premsa. Busca els matisos però té clar que el PSC és el seu partit i que lluitarà per a construir una alternativa de govern progressista a Catalunya. No en té cap dubte. 

Creu que es va equivocar el PSC votant en contra de la declaració de sobirania al Parlament, veient com la setmana passada va votar-hi a favor al Congrés de Diputats?

Crec que es va equivocar al Parlament no buscant un major consens. Després de com es va enfocar aquella negociació, era clar que no acabaria bé. Probablement es va tendir més a buscar les diferències que els punts en comú. Jo hauria volgut que els que es van asseure en aquella taula actuessin d’una altra manera, inclòs el PSC.

La votació de la setmana passada es pot interpretar com un cop de timó i, per tant, un canvi de rumb?

No ho crec. Cal mirar també el que votes. Mirant el que es va proposar la setmana passada, el PSC no podia fer altra cosa que votar-hi a favor, perquè deia allò que deia al seu programa: la necessitat d’instar els dos governs a negociar la possibilitat d’un referèndum sobre el futur de Catalunya. Això és el que porta el programa del PSC i, per tant, no s’hauria entès que votés una altra cosa. No era el mateix text del Parlament, però repeteixo: el que va passar al Parlament va ser un error de tots. Uns perquè es van entestar en què hi havia de dir allò, i els altres perquè es van entestar en què si hi havia aquest contingut era motiu suficient per a votar-hi en contra. Es podria haver arribat a un major consens, que sembla que hi haurà ara amb la votació al Parlament del mateix text que es va votar la setmana passada al Congrés. Aquesta és la crítica que hem de saber fer tots plegats. Però a vegades hem de donar tres tombs a una plaça per a trobar-ne la porta d’entrada, i això també genera desgast. Les coses estan prou difícils com perquè no s’intentin buscar les solucions a la primera.

Al final, però, va quedar una imatge segurament errònia que el PSC era dins el mateix bloc que el PP i Ciutadans…

Sí, és clarament errònia, perquè el PP i Ciutadans estan en contra del dret a decidir. El PSC va deixar clar que hi estava a favor. Per mi aquest era un motiu suficient perquè féssim el que calgués per a poder estar dins el consens. Alhora hauria agraït que els altres, que defensaven el dret a decidir, sobretot CiU i ERC, haguessin tingut l’actitud necessària per ser conscients que hi guanyàvem tots. Hauríem passat de 87 a 107 diputats.

I amb Carme Chacón, què passarà?

Qui ho pot i ho ha de saber és ella.

Però pot seguir al capdavant del grup socialista a Madrid?

No em quedo amb aquesta reflexió, crec que va més enllà. Sempre he pensat que cadascú en termes polítics ha de poder militar allà on se sent a gust. Més encara si algú té la pretensió no només de militar sinó de liderar. Ha d’estar allà on et sentis còmode. És ella qui ha de valorar si sent còmode o no defensant un determinat programa, i per mi no és irrellevant que el que es va votar al Congrés és el que deia al programa. Separar-me del que diu el programa del PSC en una votació, a mi em faria replantejar moltes coses.

Després dels fets de la setmana passada, com estan les relacions amb el PSOE?

Som un altre partit, no formem part del PSOE…

Però optareu a un grup parlamentari propi ara o ja us va bé l’estatus actual?

És evident que l’estatus actual no va bé. S’ha demostrat clarament en els darrers temps. A més a més, un dels principals compromisos amb què la direcció actual del PSC va guanyar va ser el de refer les relacions i el pacte amb el PSOE. S’han de redefinir les regles del joc. Està pendent i, per tant, espero que es pugui tancar aviat un nou acord que crec que és necessari. La solució ideal no és el trencament. Aquesta redefinició pot passar pel grup parlamentari propi, que és una opció perfectament plausible i estèticament molt clara. Però m’importa més que puguem resoldre els veritables problemes que no tenir una targeta on digui grup parlamentari propi i no estem disposats a representar el que això significa. Hi ha moments en què el PSC ha tingut grup propi i no s’ha notat en res. Els problemes que tenim són de poder tenir veu pròpia, i la veu pròpia hauria de ser en tres àmbits.

El primer, els debats. Ha de ser possible que intervinguin diputats en nom del PSC. Si l’acord amb el PSOE ho permetés, i poguéssim pujar al faristol  a defensar la posició del PSC fins i tot al costat d’un altre diputat socialista que defensés la posició del PSOE, no caldria grup propi. El segon àmbit és la veu pròpia a l’hora de presentar iniciatives. I, finalment, veu pròpia en les votacions quan no ens posem d’acord amb un tema. Que puguem votar diferent sense més, sense que això sigui una esquerda.

Tot això es pot resoldre tenint grup parlamentari propi, sense cap problema, o sense la necessitat de tenir-lo, potser amb menys visibilitat i claredat. No faria un mite del grup parlamentari propi, però estic convençuda que, com més deixem créixer el problema, més radical haurà de ser la solució.

Vostè ha parlat i escrit durant les darreres setmanes sobre una terceria via. Expliqui-m’ho.

Sempre he pensat que la solució que sapiguem trobar per resoldre els problemes de la relació entre el PSC i el PSOE, és molt semblant a la solució que puguem trobar per a resoldre el problemes en les relacions entre Catalunya i Espanya. Ho expresso en termes d’una tercera via, que vol dir la decisió de caminar junts però des de la lliure decisió de caminar junts amb ple respecte també de la identitat de l’altre. És això el federalisme? Sí, però no qualsevol federalisme. Federació no vol dir altra cosa que pacte, i jo crec en el pacte.

Però sense mitges tintes?

Jo no crec en els blancs i els negres; els grisos són molt importants, i els has de poder defensar però amb claredat. Des d’aquest punt de vista, sí, sense mitges tintes. No em val la idea de “estàs amb mi o estàs contra mi”. Hi ha altres alternatives. Saber trobar objectius compartits que ens permeten avançar conjuntament, respectant que en determinades situacions tu ets perfectament autònom i les decisions les prendràs tu sol. Amb lleialtat mútua i recíproca. Això és probablement el que s’ha anat viciant molt en els darrers anys. Hem partit d’una relació que necessàriament contemplava àmbits de decisió diferents per les comunitats autònomes i per l’Estat, però cada vegada hi hagut més punts de conflicte en tots aquests espais de decisió. Sense cap dubte, amb molta més inferència de l’Estat en l’espai de decisió de les comunitats, que no al revés. Hem de ser conscients que la nostra actitud ha de ser de lleialtat respecte l’altre però perquè l’altre també ens és lleial. Això vol dir que podrem compartir espais en comú, però d’altres els decidirem sols. Tenim interessos diferents i és normal. En aquest sentit, la tercera via seria la defensa d’un federalisme no imposat, sinó lliurement decidit per totes les parts.

I si el projecte de federalitzar Espanya fracassés, obririen la porta a alternatives com l’Estat propi?

El projecte en què crec és aquest, però quina és la decisió que prendria en un determinat moment ho hauria de decidir en base a les possibilitats reals d’aquell moment. No contemplo el posicionament del PSC des del punt de vista del que no ens agrada, sinó del que volem. El meu projecte no és la independència, però jo no em defineixo per ser antiindependentista. Em defineixo per ser federalista. No solucions federals ingènues, sóc conscient de les dificultats d’implementació del federalisme, com també les té un projecte com el de la independència tot i que ens les mirem menys. No és el que més em preocupen les dificultats, tot i que em preocupin, sinó la lògica a què em porta.

Una qüestió de coherència?

Sempre he defensat una lògica de negociació, no de trencament. Per tant, sempre acabaré potenciant la negociació. La negociació requereix la voluntat per part de l’altre. Intentaré sempre generar espais i contextos que siguin proclius a la negociació. La confrontació no t’hi porta, no et permet imaginar un consens. Tot i que la tensió del clima polític, a vegades és necessària per a poder fer adonar l’altre de quines són les veritables alternatives que té. No crec en el dret a vet, i per tant tampoc l’accepto de l’Estat. Jo m’arremangaria per entendre’s i els intentaria convèncer que la negació no és admissible com a resposta. Si després de dedicar tots els meus esforços veiés que no me’n surto, hauria de mirar les alternatives del moment i decidir.

Parla d’un federalisme lliure i no imposat, però no creu que la darrera aposta federal del PSOE és una mica forçada?

Sí, però et diria que, arribat aquest punt, ja m’és igual. El que vull és que hi hagi gent que s’adoni que això tal i com està no val, que no val el status quo. Hem arribat en una situació en què cal fer canvis. Si no hi han arribat perquè ho hagin pensat tota la vida sinó perquè s’ha tensionat molt l’ambient, benvingut sigui. Però en aquest federalisme de la tercera via, el principi de bilateralitat hi té un paper fonamental. No podràs construir un federalisme com cal si penses que tots els actors que tens avui a Espanya són iguals, perquè no ho són. El pacte haurà de respectar la identitat de cadascú, i la identitat de cadascú és diferent per si mateixa. Catalunya o Euskadi no són el mateix que una altra comunitat autònoma. Cadascú té les seves singularitats i, per tant, el factor bilateralitat és important en el pacte. Ara el que s’ha de resoldre és el problema a Catalunya, i el temps ja dirà si el model és exportable a d’altres comunitats autònomes.

Tornem al PSC. No viu el seu millor moment pel que fa a la intenció de vot, pateix una greu crisi. Creu que cal enderrocar l’edifici i tornar-lo a construir?

No crec en les tàbules rases. Per molt de negatiu que hi hagi en qualsevol escenari que puguem imaginar, sempre hi ha ingredients aprofitables que són riquesa de cara a construir un futur. Des d’aquest punt de vista no es tracta d’obrir les portes, fer fora a tothom i començar un nou projecte.

Però sí purgar tot allò que no es fa bé.

Senzillament ens cal a tota la política -i a les organitzacions polítiques grans més encara- una nova manera de fer política. Això és un problema dels partits grans, que no vol dir que no el tinguin els petits. Part dels problemes és per la cultura política que hem construït entre tots durant les darreres dècades i que ja no responen a les necessitats que tenen els ciutadans de la política i de la democràcia representativa. S’està començant a veure que ha quedat obsoleta. El que cal és canviar la cultura política, canviar sobretot l’actitud. Les actituds que ens han permès fer política fins ara, de voler abraçar-ho tot i no definir-te gaire, ja no són admissibles per part de la ciutadania. Tots demanem molta més claredat i hem de ser capaços de defensar els matisos. Els grisos són color també. Però ho haurem de fer amb claredat, el gris no pot ser confusió, ha de ser claredat.

Fa dues setmanes vaig entrevistar l’exconseller Maragall i li preguntava si podia ser que algú del PSC acabés a Nova Esquerra Catalana. Em va dir que els ho preguntés directament a vostès. S’ho ha plantejat mai?

No, la veritat és que estic convençuda que, moltes d’aquestes realitats que coincidim ara en treballar per construir una esquerra que sigui alternativa de govern, ens acabarem trobant. No faria cap gran favor als principis i els valors pels quals he treballat sempre si jo ara canviés un carnet per un altre, perquè continuaria havent-hi els mateixos problemes. Per problemes que tingui la meva organització política, el que em crida ara és a donar un pas endavant, i no un pas enrere buscant un context en què tothom t’aplaudeixi. En els mals temps, bona cara. Per tant, la meva intenció és continuar batallant per convertir el meu partit de sempre en allò que crec que ha de ser, per poder generar una alternativa política que sigui també una veritable alternativa de govern.

I creu que el PSC tornarà a ser aquesta alternativa progressista de govern que va ser durant les darreres tres dècades?

Crec que el futur a mig termini ens portarà a una reformulació del mapa polític a Catalunya. Jo voldria que aquest mapa es reconfigurés a partir de o amb un PSC fort, i diferent al que tenim ara. Però serà un mapa polític diferent. Potser haurem d’estar disposats fins i tot a reformular sigles i realitats polítiques per a tenir organitzacions de més ampli espectre i més transversals.

Potser és que el mapa de les esquerres està molt més dividit que els de les dretes, que ha sabut jugar millor les seves cartes.

Sí, sense cap mena de dubte. Això ha estat històricament un problema de les esquerres i intrínsec a la dinàmica dels partits d’esquerres. Els matisos són fonamentals quan estàs a les esquerres. Són tan fonamentals que un matís petit pot fer que et sentis que no pertanys al mateix projecte, i, per tant, que és prou important per a construir un projecte alternatiu. Al final provoca tal fragmentació que et fa inviable políticament. No vull dir que haguem de renunciar als matisos, però hem de poder transcendir-los, ser generosos i veure tot allò que ens uneix com a prioritat. Després, a partir d’aquí, ja veurem com resolem les diferències entre tots. Haurem d’acabar construint un projecte d’esquerres que sigui veritable alternativa de govern, i jo treballaré per això.

Treballarà en aquest projecte… i també la veurem liderar-lo?

Hi estic disposada a treballar com sigui. És el que em mou cada dia. Si puc treballar per això, hi serè on calgui.

Per anar acabant, comparteix la reflexió que va fer Pere Navarro sobre l’abdicació del Rei?

Hi ha debats que són del tot legítims, que poden respondre a l’opinió àmpliament estesa en la ciutadania, que hi ha institucions que s’han de reformular, però, per legítimes i esteses que siguin les opinions, el context en què es presenten també és important. Des d’aquest punt de vista, jo vaig pensar que no era el moment de plantejar-la. En tot cas, no era la forma de plantejar-la. Hauria estat millor debatre-ho prèviament per poder saber fins i tot amb quin abast fas aquesta reflexió. Si és un simple assumpte d’abdicació o bé de reformulació de la monarquia en tot o en part. Comparteixo el context en què ell ho planteja, de crisi institucional que obliga a reformular el funcionament de totes les institucions de l’Estat, i, per tant, la monarquia tampoc pot quedar exclosa. Però quan planteges un debat com aquest, quan el prioritzes, quan instal·les el missatge, no és irrellevant. Jo hauria preferit que s’hagués fet en un altre moment i en un altre context, segurament després d’una reflexió compartida a nivell de partit.

Potser no seria l’hora, després del rei Joan Carles, de plantejar un segon referèndum: el monarquia o república?

Per això deia que un dels temes sobre els que s’havia de decidir si es vol obrir un debat és no només quin és l’abast de la reformulació de la institució, sinó si ens val aquesta institució avui. Hi ha arguments a favor i hi ha arguments en contra, però per a fer una reflexió serena s’ha de poder posar tot sobre la taula. Per això crec que no és bo plantejar en general reflexions que, per legítimes siguin i esteses que estiguin en l’opinió pública, no siguin fruit d’una reflexió pausada i en tot el seu abast.

I a vostè li val aquesta institució?

Tal com està ara, no, sense cap mena de dubte. Novament, com dèiem abans amb el grup parlamentari propi, no mitifiquem ni un ni l’altre model. Jo, sens dubte, sóc més partidària d’un model republicà que no pas monàrquic. Però si no em val qualsevol república, menys encara qualsevol monarquia. També demano qualitat en el model. Tampoc en això m’és igual el com. L’últim missatge que podem permetre’ns és el que ha començat per donar aquesta legislatura el govern de l’Estat que és presentar un projecte de llei de transparència en què exclou la monarquia. Això avui és inassumible. Plategem-nos el que vulguem, però si decidim obrir aquest debat, no podem deixar al marge la monarquia de la reflexió sobre els canvis necessaris per adaptar les nostres institucions a les necessitats del segle XXI. Ningú no pot quedar al marge. És més, com més amunt, més exemplars.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

*